BIOGRAFIA I OBRA

Joaquín Sabaté Casanova (Móra la Nova (Tarragona), 7 maig 1936 – Barcelona, ​​29 setembre 2024), conegut artísticament com a Quimet Sabaté, és un pintor contemporani figuratiu català.

Ja des de la infància va mostrar aptituds per al dibuix i la pintura. Sense antecedents a la família, de la seva passió i amor per aquesta activitat tan primerenca es podria deduir que el dibuix i la pintura havien nascut amb ell, més que tractar-se d'una afició adquirida. Durant la seva adolescència, dibuixa incansablement i pinta còpies de làmines de quadres de pintors coneguts per practicar i rep l'encoratjament dels seus mestres. Ja des de molt jove va decidir que el seu futur era a la pintura i aquest va ser el principi que va guiar tota la seva carrera i del qual mai no es va apartar.

Quan el Quimet i el seu germà bessó Joan comptaven 17 anys (1953), la família es va traslladar a Barcelona per motius professionals del pare, cosa que va obrir tot un món d'oportunitats per al jove aprenent de pintor, que va entrar a treballar en una important empresa de l'època, “Fontcuberta”, especialitzada en retolació de tramvies, on esperava poder mostrar els seus dots de dibuixant, alhora que freqüentava amb tot entusiasme els tallers de pintors barcelonins de l'època, especialment el de Rossend González Carbonell, on va poder perfeccionar la tècnica de la pintura a l'oli, a la qual es va dedicar gairebé exclusivament durant tota la seva trajectòria artística.

Entre el 1954 i el 1958 va ser pupil del pintor hongarès i marxant internacional Peter Sugar Kunt, qui li va facilitar un estudi al carrer Llúria i va contribuir a la seva formació, però també controlava en exclusiva la seva producció artística, comercialitzant-la a l'estranger com si fos pròpia.

El 1958 el pintor marxa al Marroc dos anys per complir amb el servei militar. A aquest període es deuen pintures d'escenaris de Tetuan i “retrats moruns” que recorden l'estil de Nonell o Zuloaga.

Després del parèntesi del servei militar obligatori de l'època i ja amb el propòsit ferm de convertir-se en pintor professional, comença a treballar amb el seu germà Joan, que portarà a partir de llavors el tema de la comercialització de la seva producció artística. S'instal·len al primer estudi al 55 de l'emblemàtica via barcelonina de la Rambla, a la qual el pintor ha estat sempre estretament lligat. El seu segon estudi estarà al número 12 i el definitiu, a l'inici de les Rambles davant del monument a Colom, a la plaça del Portal de la Pau.

Ja alliberat de lligams, comença a treballar a un ritme frenètic. A finals de 1960, se li brinda l'oportunitat de mostrar públicament la seva primera producció artística en una exposició individual a les sales de l'Orfeó Català de Mèxic D.F., aconseguint un èxit destacable que el va afermar en la seva vocació i el va animar a seguir endavant amb la seva carrera pictòrica.

A finals dels 70 i durant els 80, es va introduir al difícil i competitiu mercat nord-americà d'USA i Canadà de la mà del marxant mexicà Gama Huertas.

Va realitzar exposicions individuals a Mèxic D.F. (1960), Girona (1961 a 1971), Caldes de Malavella (1969), Barcelona (1972, 1974, 1985, 1986, 1987 i 1989), París (1976), Madrid (1977), Toronto (1974), Sitges (1988) i va participar en mostres col·lectives a Palma de Mallorca (1959), Barcelona (1970, 1971, 1972, 1985, 1999 i 2017), París (1977), Nova York (1977), Quebec (1981 i 1987), Mèxic D.F. 1993. 1984 i 1986), Miami (1993, 1996) i Còrdova (2019).

Menció a part mereix la gran amistat que va fer amb el considerat primer surrealista català, Ángel Planells i Cruañas, a principis dels anys 70 i fins a la seva mort el 1989. Tot i la distància generacional, els unia un interès marcat pels assumptes fantàstics i onírics. A través de la narració de situacions i anècdotes viscudes amb el seu íntim amic de joventut, Salvador Dalí, Planells va anar despertant encara més l'interès de Sabaté a la figura i obra de Dalí, al qual ja admirava des de jove, cosa que va donar lloc a una sèrie de quadres inspirats en el pintor surrealista.

Aquests quadres de temàtica daliniana formaven una exposició permanent “Homenatge a Dalí” que podia visitar-se lliurement al seu estudi de la Rambla, que va obrir a mitjans de la dècada dels 2000 als visitants locals i estrangers i que es va convertir en un focus d'atracció turística de l'anomenada Barcelona “insòlita”, “oculta” o “secreta”.

La desaparició del seu germà el 2015 i les seqüeles d'un accident de trànsit patit el 2017 van ser la causa que parés de produir obra de manera regular, tot i que mai no va deixar d'agafar els pinzells com a teràpia ocupacional.

Lluny del transcendentalisme i l'ampul·lositat, Quimet Sabaté ha estat un treballador de la pintura, sense pretensions però amb totes les ambicions, gaudint cada dia i agraint que la seva passió vital hagués pogut ser també la seva manera de guanyar-se la vida.

TÈCNICA I ESTIL

Es pot afirmar que Quimet Sabaté és totalment autodidacte. No té títols de formació acadèmica, sinó que el seu talent natural es va completar amb la pràctica i l'experimentació pròpies, unides a l'estudi i a l'admiració de les obres dels grans mestres, com ara Velázquez, Ribera, Goya, Nonell, Ramon Casas, Fortuny, Zuloaga, Sorolla, Vila Puig, Picasso, Dalí…  

Va conrear sense reticències i amb total solvència tots els gèneres tradicionals, paisatges, marines, bodegons, retrats, autoretrats, figures, nus…

Als bodegons, retrats i figures, la seva tècnica preferida per treballar el pigment va ser la de humit sobre humit, aplicant les successives capes de pintura sobre zones prèviament pintades sense estar seques encara, amb el resultat d'una barreja fluida i directa de colors a la superfície del llenç, cosa que afavoreix efectes visuals lumínics i transicions suaus.

En canvi, als paisatges i marines, així com en alguns elements, va emprar la tècnica de l'empaste, aplicant -generalment a espàtula- capes generoses de pintura, creant un efecte tridimensional i una qualitat tàctil molt efectiva per representar les diferents textures.

Per la seva paleta de colors vibrants i el seu traç espontani i enèrgic se'l podria considerar figuratiu expressionista en evolució constant (apreciable en el seu autoretrat de 2011, últim exercici introspectiu).

Pel que fa a les temàtiques, en els seus paisatges hi ha una recerca constant d'atmosfera i profunditat i les marines són estudis de la interacció de l'aigua -gairebé sempre representada per un brau onatge- amb la lluminositat del cel en les diferents hores del dia.

Com a bodegonista, es podria dir que té un estil més clàssic, que remet a la tradició del segle XVII espanyol. S'interessa per la forma, pel volum, pel color i la llum en un exercici de composició i representació de detalls i textures.

Com a retratista, no rebutja l'ús de la fotografia per obtenir informació sobre els retratats però això es complementa sempre amb l'observació del natural per captar els trets essencials del protagonista, que generalment situa en contrast amb fons neutres, intentant copsar la presència humana que irradia el model a part de la semblança física, creant gran part de l'expressió facial a través dels ulls, especialment ressaltats als retrats femenins, que tendeixen a la idealització, potser buscant un resultat afalagador que no es busca tant als retrats masculins, més realistes. 

A l'edat madura, el pintor s'autoretrata també de forma psicològica, escrutant el reflex de si mateix i interpel·lant l'espectador amb una mirada directa i enigmàtica.

Als seus quadres de nus -generalment femenins- l'obra del pintor es converteix en un exponent clar de la relació innegable entre pintura i erotisme o sexualitat.  S'hi pot trobar sempre un erotisme implícit, així com també en obres decidida i obertament sensuals, com les nombroses escenes de contacte físic directe i íntim entre cossos com a aspecte clau a la trobada eròtica que s'inclouen en molts dels seus quadres de gran format, tant en el motiu principal com en les escenes secundàries del fons en penombra.  

En aquestes obres més personals, que no responen a l'encàrrec i que des de sempre ha realitzat paral·lelament a la seva producció més comercial, és on el pintor es lliura a la llibertat creativa, deixant anar la seva imaginació i materialitzant les fantasies de la seva ment i la inspiració que li arriba a través dels somnis, camins que es concreten i assumeixen el paper de fonts de creació en aquests olis, on allò real i allò imaginari es complementen per formar un quadre oníric, sempre profundament màgic i simbòlic, on el mirall crea un espai il·lusori i les bombolles o esferes, amb la seva fragilitat i bellesa fugaç, simbolitzen la brevetat de la vida i de la joventut.  Semblaria que Sabaté està reinventant el Surrealisme dels anys 20 del segle passat pel que fa a la plasmació dels productes del subconscient i els somnis però sense adoptar aquelles tècniques d'exploració del subconscient (automatisme, vigília, paranoia...).

Aquest mateix tipus d'impuls creador es troba en la sèrie d'homenatge al Dalí surrealista, que inclou alguns retrats d'aquest pintor amb els seus atributs més reconeixibles. 

Altres llenços, amb l'omnipresent rostre de Dalí sempre d'observador, constitueixen reinterpretacions d'obres icòniques del mateix Dalí i/o associacions lliures de temàtica i iconografia recurrent daliniana, com el rellotge tou fos, desposseït de la seva forma i ús convencionals, símbol inconscient de la relativitat; l'ou, símbol de l'amor, esperança, vida preuterina i fins i tot un record sempitern que Dalí era la còpia del seu germà mort (del mateix nom i mort 9 mesos abans que naixés) i tema principal del quadre «Nen Geopolitico…»; el dosser superior drapejat del mateix quadre, assimilat a la placenta, que Sabaté representa més aviat com la perruca del «Retrat de Mae West com a sala d'estar»; els mol·luscs, ja sigui un cargol de mar («Madonna de Port Lligat») o un simple cargol de terra, al qual Dalí va relacionar, -en la seva obsessió per Freud- amb el cap humà: lent, dur com una closca i tou al seu interior i susceptible de ser manipulat. Potser també pertany a la interpretació freudiana dels somnis l'àliga com a animal de llibertat i força que s'eleva per sobre del que és mundà, molt present a la sèrie.